GUANYADORS SANT JORDI 2021
ESCRITS GUANYADORS SANT JORDI
GRUP A (de
Els premis a la millor narración breu i a la millor poesia han quedat deserts
PREMI ABSOLUT (poesia o narració)
Mireia Piró Megías
EL MISTERI DE MAGFURT
Aquella tarda, l’Elna havia decidit anar a la biblioteca a buscar un llibre per desconnectar. Ella era una noia decidida, responsable i que sempre estava disposada a ajudar els altres. Tot just aquell dia feia un mes que havia fet 11 anys i, per celebrar-ho, havia decidit anar a la biblioteca per passar la tarda llegint.
En arribar a la biblioteca va saludar
- Que estrany! - va pensar l’Elna - Què hi deu fer un llibre com aquest a la biblioteca? Crec que el millor que puc fer és preguntar-li-ho a l’Amèlia.
Tot seguit, l’Elna es va dirigir cap a la secció on era l’Amèlia ordenant llibres i, en preguntar-li, la seva resposta va ser amb veu preocupant:
- El cas és que fa setmanes, un home amargat i amb cara de poc amics, va venir a la biblioteca - va començar a explicar l’Amèlia -. Em va dir que aquell llibre s’havia emportat tota la felicitat que tenia i que no el volia tornar a veure més i que per aquest motiu el volia donar a
L’Elna, que havia estat escoltant atentament el que li explicava la bibliotecària, va sentir-se intrigada per aquell home i el llibre, tot plegat era molt estrany i insòlit.
- Me’l vull emportar a casa meva - va fer saber l’Elna a la bibliotecària.
Tot i que la bibliotecària no ho volia va acabar donant-l’hi, no massa convençuda del que estava fent.
Aquella nit, l’Elna va fullejar el llibre al llit. Estava a punt de donar-se per vençuda pensant que no trobaria res, quan de sobte el llibre va començar a passar les pàgines per si sol fins a portar-la a una pàgina amb una llista de noms de persones. L’Elna, sorpresa, va observar els noms. Tots eren d’homes, i tots els noms li sonaven familiars d’alguna cosa. A més, tots eren estrangers, menys l’últim, l’Arnau Valls. Aquell home l’havia vist al diari feia un any en un article que deia que havia desaparegut! Ara ho entenia tot, tots els noms li sonaven perquè tots els homes de la llista havien desaparegut!
- Què deuen tenir a veure aquests homes amb el llibre? - es va preguntar l’Elna - I com és que el llibre s’ha mogut per si sol? Això no és normal. He de descobrir què està passant!
Tan bon punt va acabar de preguntar-se això, les seves preguntes van augmentar quan a la llista del llibre va aparèixer màgicament el seu nom. No podia ser! Com la coneixia, el llibre? En veure-ho, l’Elna es va espantar molt, però la seva por no era res comparada amb la que va experimentar a continuació. El llibre va tornar a moure les pàgines soles fins a arribar a dues pàgines completament blanques. Aleshores, allà, va aparèixer un portal de molts colors diferents. Decidida a saber què estava passant, l’Elna va agafar una motxilla, i va posar-hi tot de coses essencials. Preparada per endinsar-se en una nova aventura i de resoldre tot els dubtes que li havia generat aquell llibre, amb un gran salt, es va capbussar en el llibre. La transició va ser molt ràpida. De sobte, va aparèixer en una gran ciutat plena de persones caminant amunt i avall que la miraven cada cop que passaven per davant d’ella com si fos diferent. L’Elna no sabia què estava passant. Aquella ciutat tenia un aire preocupant. Era molt estranya, però no sabia per què. Aleshores se’n va adonar, tot el que estava veient a través dels seus ulls estava en blanc i negre! Res tenia color! De cop i volta, un home baixet, ben vestit i amb un barret la va agafar de la mà i se la va emportar corrents cap a una casa petiteta i discreta que quedava amagada. L’Elna, que estava totalment desorientada, va seguir el senyor del barret sense saber qui era. En arribar a la casa, el senyor li va obrir la porta i la va fer entrar. A dins, l’Elna va observar un petit menjador, on hi havia dos nens aproximadament de la seva edat, mirant un pergamí amb tot de lletres i paraules sense sentit. Aleshores, el senyor del barret va començar a parlar amb una veu greu i seriosa:
- Tu deus ser l’Elna, benvinguda a Magfurt.
- Com sap el meu nom? - va preguntar l’Elna a qui li semblava tot molt estrany i tenia moltes preguntes - I com he arribat aquí?
Aleshores va aparèixer una dona amb un vestit llarg i amb uns cabells rinxolats, que a l’acte va començar a parlar amb una veu dolça i suau:
- Sé que tens moltes preguntes, per això ara te les podrem resoldre totes, però abans deixa que et presentem la nostra família. Jo soc
L’Elna no entenia res, però va mantenir la calma i va continuar escoltant aquella família.
- Ja és hora que sàpigues què estàs fent aquí. - Va començar a explicar el senyor Arthur MacNamouse - Com ja deus haver vist, aquí no hi ha colors, tot està en blanc i negre. El cas és que igual que passa amb els colors, tampoc hi ha felicitat en aquesta ciutat. Per això, cada any, portem una persona de la Terra al nostre món perquè ens ajudi a fer tornar
- Però com va desaparèixer? - va preguntar l’Elna- I com representa que l’he de fer tornar?
- Un dia, un senyor amb molt de poder en el nostre món va venir a la nostra ciutat i, d’un dia per l’altre, sense saber què és el que va passar, la felicitat va desaparèixer totalment. Ningú sabia què havia passat, però un bon dia una dona anomenada Aida Clarinne, va descobrir el que passava, però va desaparèixer misteriosament. Per sort, abans de marxar va escriure una carta en un pergamí que malauradament ningú l’ha pogut desxifrar - va explicar l’Arthur MacNamouse-.
Després d’escoltar tot això, l’Elna ho va entendre tot. Només li quedava un dubte: com és que el llibre havia sabut quin era el seu nom? Després de preguntar-ho, els senyors MacNamouse li van explicar que el llibre tenia la capacitat d’identificar les persones adequades per a aquesta missió i que, per tant, era màgic. Un cop tots els dubtes estaven resolts,
- Saps el pergamí del qual t’hem parlat abans? Doncs nosaltres en tenim una còpia a casa. El vols veure?
L’Elna ràpidament va accedir a veure el pergamí. En veure’l va observar que aquest contenia moltes paraules sense sentit, com per exemple Hopolapa, Fepelipicipitapat, llipibrepe, etc. Evidentment, no va entendre res, però de sobte va tenir una idea que a l’acte va comentar amb els bessons:
- Crec que he tingut una idea del que poden significar aquestes paraules. Si us hi fixeu, totes les paraules tenen sempre
Els bessons van escoltar l’Elna bocabadats: era la primera humana que descobria el mecanisme d’aquell pergamí! Aleshores, es van posar a desxifrar el que deia fins que al final van aconseguir llegir el que posava:
Hola, sóc l’Aida Clarinne. Últimament he estat investigant sobre com fer tornar la felicitat i he trobat la solució definitiva: sigueu vosaltres al 100%.
Els tres nois es van quedar sorpresos, l’únic que els deia era que havien de ser ells al 100%. Ells s’esperaven alguna cosa com ara una poció, encanteri, etc., però no, segons l’Aida era ser ells al 100%. Al principi no van acabar d’entendre el que volia dir, però finalment l’Aran va dir:
- Crec que el que vol dir és que siguem nosaltres mateixos i prou. Potser ser feliç no és tan difícil com sembla, i és simplement fer el que t’agrada i ser tu mateix. Ho hauríem de provar, penseu que l’Aida Clarinne va ser una gran sàvia de la seva època.
Les noies van estar d’acord amb l’Aran. L’endemà van compartir els nous coneixements que tenien sobre com fer tornar la felicitat a la resta de
- Malgrat que fem el que sigui per ser nosaltres mateixos al 100%, no som feliços perquè la resta de persones se senten tristes. -va començar a explicar la Mairi -. Per això, penso que l’Elna hauria d’anar als estudis de televisió i explicar a la gent el que hem descobert. A més, a la gent també li agradarà sentir parlar a algú que és feliç i això segur que els animarà a ser ells mateixos -.
A l’Elna li va agradar la idea, així que l’endemà, juntament amb el senyor MacNamouse, es va dirigir als estudis de televisió. Al principi no la van deixar entrar, però després, a l’explicar el motiu pel qual volia parlar per la televisió, la van deixar passar cap a les sales de gravació. Allà, l’Elna va començar a argumentar:
- Estimada gent de Magfurt, sóc l’Elna, una humana de
Després d’aquelles paraules, la gent d’aquella ciutat va començar a ser ella mateixa fins al moment en què Magfurt va tornar a ser la ciutat que era abans. L’Elna estava orgullosa del que havia aconseguit. Ara que ja era feliç la ciutat, l’Elna va començar el viatge de tornada a la vida real, però abans es va acomiadar de
GRUP B (de
Tots els premis han quedat deserts
GRUP C (de
El premi a la millor poesia ha quedat desert
PREMI ABSOLUT (poesia o narració)
Helena Tuset Fernández
CARTA A LA MARE
22 DE MAIG DE 1813
Mare, m’he passat la infància jugant amb nines, i d’un dia per l’altre me les vau treure. El món em veia com una nina, i jo, com a conseqüència, me’n sentia una.
"Ets molt més que un tros de drap amb un vestit”, m’intentaves convèncer mentre em vesties cada matí, jo ben aferrada a la meva joguina. Primer la roba interior blanca, que amb un grapat d’estius es va acabar convenint en una cotilla. Seguidament, m’ajudaves a posar-me el vestit i em pentinaves els cabells color d’espiga, pel simple goig d’admirar-los. Fins aquí era exactament el mateix procés que seguia jo amb la meva estimada nina. La pentinava, la cuidava, no volia que la bellesa se m’escapés mai de les mans. L’única cosa que em diferenciava llavors de la meva nina eren els meus dits fins a sobre el clavicèmbal, feien créixer una música incomprensible per la meva diminuta innocència; les lliçons de saviesa que em deixaves caure quan us xafardejava a tu i les criades a la cuina o la comprensió d’aquells meravellosos gargots que a poc a poc em va anar ensenyant el pare. Fins aquí, us havíeu esforçat prou per a distingir-me del joguet i, a mesura que anava creixent, ho anava entenent més. Però a diferència del món exterior, cada vegada m’assemblava més a ella.
I dono gràcies que acceptéssiu el meu vol. De nina preciosa em vaig convertir en fada amb petites ales. Mare, he rondat pels indrets com una reina, com una camperola i com l’esclava més humil que hom es pugui trobar. He buscat la meva vida, he deixat que la vida em busqués a mi. M’he seguit nodrint dels llibres, de la mateixa manera que ho feia quan el pare feia la vista grossa i jo devorava els blocs gruixuts plens de gargots, que misteriosament havien caigut de la prestatgeria per acabar a la meva falda.
He viatjat, traçat i desfet camí. He fet amigues, amics, coneguts i mestres, deixebles, savis, pretendents... Per fi he tastat la vida, i del mateix bol n’he trobat la mort.
No he deixat mai de posar-me els vestits de la manera que tu em vas ensenyar, els cabells i
Més d’una vegada, m’he arrencat les plomes de les ales encara no crescudes per sucar-les amb tinta i seguir aprenent. La bellesa és una arma, però la saviesa, la saviesa és poder.
Mare, us he trobat a faltar des del dia que em vaig prometre no ser la joguina que tothom m’esperava ser. Us estimo, sempre m’heu estimat. I he viscut, i he provat, però aquesta vegada, mare, m’he enamorat. I tot i que ell va més enllà, no puc dir que la nina no el va encantar.
Mare, no vull criar més nines, però m'he de casar. Perquè per què intentar volar quan tens aigua, si pots aprendre a nedar? Mare, estimada mare, per això he decidit tornar-te a buscar, tornar-te a veure, per a demanar-te la meva mà.
M’he passat la vida jugant a nines, i d’un dia per l’altre me les vull arrabassar.
Maria Anna 1813
PREMI MILLOR NARRACIÓ BREU
Carla Tuset i Palau
MANS TACADES
Collserola, un lloc màgic per a turistes i residents, va deixar de ser-ho el maig del 2004. Durant aquell any es van produir una sèrie d'assassinats que van provocar que l'indret acabés desolat, amb tan sols el Tibidabo com a punt d'il·luminació.
La investigació va quedar oberta fins que, finalment, la veritat va sortir a la llum i amb ella Collserola va aconseguir emergir de la foscor en la qual s'havia submergit.
L'Armand era un advocat de renom. Sí, ho era, perquè fou el primer a caure en mans del nostre assassí. Com que la família s'ho podia permetre va contractar uns investigadors privats a part del cos policial de la zona, que no tenia pas gaire experiència en homicidis, donat el cas que un incident com aquell no s'havia produït mai abans en aquella zona tan rica de Barcelona. Si bé era cert que l'Armand tenia enemics, principalment gent que l'envejava, però serien capaços d'arribar a aquest extrem?
Malauradament, els diners es gastaren en va, i al cap de pocs mesos, no tan sols no disposaven de cap pista, sinó que a més a més es va produir un altre assassinat.
Aquí fou quan es trobà la primera peça clau: mentre que a la primera víctima se l'havia enverinada, la segona havia mort apunyalada a la seva habitació, quan cap altre membre de la família es trobava amb ell a casa. L'autor dels crims tenia accés a les cases, o coneixia com esmunyir-se fàcilment sense ser vist. De tota manera, totes dues metodologies deixaven en evidència una persona involucrada en aquelles morts, i com s'havien efectuat.
Arribà un moment en què l'agent Poch es desesperà perquè el criminal no cessava d'actuar, sempre en un rigorós interval de dos mesos. Per fi tenia el cas que tant anhelava a les seves mans, i amb ell l'oportunitat d'acabar amb la frustració de ser un agent qualsevol. Fou aleshores quan decidí posar vigilància a cada casa de Collserola, malgrat el cost en membres del cos policial que allò suposava. Era el dia seixanta-dosè des de la seva darrera actuació i, per tant, el moment d'enxampar-lo. De ben segur que no s'ho esperaria.
Aleshores fou quan passà quelcom realment inesperat: una quarta mort.
Tothom estava desconcertat, com havia pogut ocórrer? Tot aquell cas semblava la història de Sant Jordi, on els ciutadans esperaven esporuguits la pròxima mort a mans del drac. Aquesta vegada, però, la princesa podia ser qualsevol, i el cavaller no apareixia per enlloc.
Un dia que Miquel Poch no podia dormir bé es despertà d'un malson perlat de suor. S'estava capficant massa en el cas, pensava, i per això no podia pas agafar el son darrerament. Va ser en aquell moment quan, en mirar-se les mans, les veié impregnades en la sang més roja que mai havia apreciat. Sense dubte, era sang recent. Com que vivia sol mirà al seu voltant, però ningú no va saber dir-li què passava ni el va poder tranquil·litzar. Havia vingut l'assassí a arravatar-li la vida? El cas acabaria d'aquella manera?
Instintivament va veure el seu reflex al mirall que tenia al davant, i observà que la porta de l'armari del seu costat també es trobava ensangonada. Dins, hi havia Taxus buccata, una planta extremadament verinosa. També va trobar-hi una navalla amb
sang encara fresca, i altres armes homicides que el relacionaven amb tots els assassinats que havia estudiat amb fervor. Formava tot allò part del seu malson?
Fou en aquell instant quan va veure, en el fons de l'armari, un pot gairebé a vessar de pastilles Rhodiola, associades amb el tractament del trastorn bipolar. La recepta indicava clarament que eren seves. Feia deu mesos que no les prenia.
En alçar novament la vista cap al mirall fou per fi capaç d'enxampar l'assassí, i durant un instant cavaller i drac es fusionaren en un mateix cos.
Llàstima que aquell fos el primer i l'últim cas que Poch aconseguí resoldre.
GRUP D (majors de 18 anys)
PREMI ABSOLUT (poesia o narració)
Santos Sanz Pérez
JO VAIG PODER SER ROCKEFELLER
Em van encarregar a un mestre titellaire txec. Va ser cap a finals dels anys 60, enmig del clima optimista que vivia el país. Juntament amb els meus coetanis, vaig néixer d’un magnífic i esvelt tronc de bedoll de més de
La meva mestressa, però, va voler que jo fos quatre cops més gran que la resta dels camarades que m’acompanyarien a la petita botiga de titelles d’un carreró a tocar de la plaça vella de Praga. Allà, darrere l’aparador, quan es feia fosc i el vidre s’anava transformant en una mena de mirall, vaig anar prenent consciència de com era jo. Entre l’esdevingut espill i l’estreta escalinata de pedra molsosa del davant de la botiga, vaig descobrir la meva fesomia, alta i desmanegada, amb un cap rodó, un barret tirolès de color groc, a joc amb la camisa; pantalons vermells amb tirants, armilla negra i un prominent nas en forma de bastonet, força allargat.
La gent se’m quedava mirant però sovint sortia amb un dels meus col·legues dins d’una bossa de paper. I així van anar passant els dies, fent front a la insuportable lleugeresa de l’ésser en que m’havia enfustat. Fins què no em va quedar cap dels germans petits.
Un dia va passar una munió de militars pel carrer i la mestressa va abaixar la persiana durant unes quantes setmanes. En tornar a obrir, ja no rebíem tantes visites com abans. Però vet aquí que, una tarda de setembre de l’any 1970, arran d’un partit de la Copa de Fires entre l’Sparta de Praga i l’Atlètic de Bilbao, va entrar un senyor baixet i enigmàtic, que venia convidat per la directiva de l’equip de futbol i es va encapritxar de mi. Em volia adquirir, però jo no estava a
Quan vaig tornar a veure la llum, estava a Madrid, camí del taller d’un ebenista a qui li van donar instruccions de practicar-me un forat a l’esquena i seccionar la meva boca inerta, convertint-la en dues mandíbules mòbils. Tot això sense anestèsia. I, per acabar-ho d’adobar, en arribar a casa, em va pintar un petit i ridícul bigotet que cobria el meu indefinit però suposat solc nasolabial. En acabat, em va enfundar en un elegant frac.
Un dia, va venir amb un corb sota l’aixella. Em va despullar i li va posar el meu frac. I, a mi, en roba interior, em va dipositar dins d’una enorme maleta folrada de vellut grana. Des de dins, però, podia escoltar el grall del corb. Era una veu rogallosa repetint poca-soltades com un lloro. Al senyor baixet el notava més distès.
Al poc temps, vaig començar a viatjar, dins de la mateixa maleta, amb el maleït ocellot, que a mi no em parlava pas. Vam viatjar per moltíssimes ciutats espanyoles i per països del con sud americà. Fins i tot per Itàlia. Des de l’interior de la maleta escoltava sempre els diàlegs del poca-solta i el senyor baixet i ja me’ls sabia de memòria. Somiava en un dia en què el plumífer agafés un refredat i em toqués sortir a l’escenari d’un gran teatre, abandonant les polsegoses bambolines
No va passar mai, i Rockefeller va acabar la seva carrera descansant al damunt d’un tamboret, envoltat de premis i trofeus que emplenaven tres vitrines de l’habitació, mentre jo quedava enclaustrat dins la maleta, abans que m’adoptés un antiquari del Rastro (amb maleta inclosa), que va a tornar-me la dignitat amb un vestit nou i un bon afaitat i rentat de cara.
La setmana passada va mostrar-se interessat en mi un jove aprenent de ventríloc però era massa car. Ahir va venir un empleat d’un museu de joguines i se’n va endur unes quantes. Va dir que potser em compraria.
A aquestes alçades, la veritat és que ja no estic per gaires aventures artístiques, així que espero que el jove no trobi finançament i poder jubilar-me en un museu, ben tranquil·let, sentint l’admiració dels visitants i deixant d’ensumar la fortor de naftalina de la vella maleta de vellut.
PREMI MILLOR POESIA
Emma López Roca
POEMA
Poema (d’un tema que encara no puc dir però que quan el llegiu el sabreu)
Què és allò que hom ho veu
però que ningú no mira,
allò que es sent quan parleu
i que ens sembla beneïda?
Té ungles esmolades
però pell molt fina,
les botes enfangades,
les mans amb gomina.
El capell ben amarrat
per tapar la mirada,
un turmell doblegat
i sang enverinada.
Empeny el ganivet
la mà que li obliga,
l’esquena a la paret
i una veu que crida.
Una bala llençada
per pólvora, saliva;
una guerra guanyada,
un forat en carn viva.
Fita encegadora,
enemiga de la llum,
pregó que enamora,
fuita que encobreix amb fum.
Estimada per alguns
que omplen les reserves,
s’alimenten els comuns;
surten males herbes.
Testimoni del pacte i cançons
que amb ulls tancats tots la validen,
protagonista de molts malsons
dels qui a ballar no la conviden.
És dèbil, amb poca energia,
però travessa tots materials,
omple la sala d’alegria
beuen d’un pou amb més que aigua, calç.
Però, aquells que s’estrenyen el pit
i que la pau demanen per vida,
no miren on apunten, sinó el dit;
ningú no vol mirar la mentida.
PREMI MILLOR NARRACIÓ BREU
Andrea Camp Campos
CROMÀTICA
L’últim cop que vaig anar a veure a la meva àvia, em vaig endur el record més bonic que mai tindré d’ella. Patia demència, així que les xerrades que compartíem podien arribar a fer-se una mica pesades amb tantes preguntes repetides i tants buits a
A la darrera visita que li vaig fer, a l’hospital, quasi ni em coneixia, estava ja molt malalta. Vaig trigar estona a convèncer-la que no era una infermera, però quan li vaig explicar qui era i em va reconèixer, varem estar parlant de moltes coses. Em va preguntar les mateixes coses que em preguntava sempre que la veia: el meu nom, quants anys tenia, què estudiava, si tenia xicot, la música que m’agradava... I de tot això vam parlar mentre bevíem llet calenta amb mel.
De cop i volta, però, em va fer una pregunta que no m’havia fet mai: “Quin és el teu color preferit?”. Em vaig quedar de pedra, perquè em va deixar sense paraules, però volia respondre ràpidament i no se m’acudia res. Tots els colors passaven fugaços pel meu pensament, i jo no sabia quin dir: blau, lila, groc, verd, marró, rosa, negre, blanc... Sense adonar-me’n, la resposta va sortir sense permís dels meus llavis: “Intenta esbrinar-ho, a veure si te’n recordes.” Tota sorpresa es va quedar una bona estona rumiant, com intentant recordar tots els colors que havia vist al llarg de la seva vida. A poc a poc, les seves faccions dubitatives van començar a dibuixar un somriure murri al seu rostre i va dir tota convençuda: vermell.
Va encertar de ple. Va ser capaç d’esbrinar el meu color favorit a
Des d’aquell dia estic segura que el vermell és el meu color preferit, perquè m’ha fet viure un moment molt especial i m’ha fet veure el somriure més meravellós que mai he vist: el de la meva àvia.